13 estacions de l’any seques o molt seques. 36 mesos amb pluges per sota de la mitjana. 3 anys de sequera. La darrera estació plujosa va ser la primavera del 2000. L’acumulació del dèficit de precipitació és molt important i, en alguns casos, falta tant aigua com la caiguda en un any sencer.
En general, a Catalunya, en aquests tres anys de sequera falten 460 l/m²; és a dir, caldria cobrir tota la superfície de Catalunya amb 46 cm d’aigua per solucionar aquesta manca d’aigua.
En aquest mapa elaborat per Meteocat, es pot veure clarament la falta de precipitació en els darrers tres anys. Un dèficit de precipitació que abraça gairebé tot el país (amb petites excepcions) i que és marcat al Prepirineu i molt accentuat a les comarques de Girona i Barcelona. És, precisament a les capçaleres dels rius de les conques internes (gestionades per l’Agència Catalana de l’Aigua) i d’on depèn el Maresme, on la falta d’aigua acumulada en els últims tres anys és més gran. Falten 862 l/m² a la Muga; 663 l/m² al Ter; 557 l/m² al Llobregat; 516 l/m² al Segre i 314 l/m² a la Noguera Pallaresa.
Ara bé, la zona del país on més pluja ha fet falta en aquests tres anys és l’entorn del Montseny, amb una escassetat de més de 1.000 l/m². D’igual manera, els 862 l/m² que no han caigut a la Muga; tanta aigua com si durant un any no n’hi hagués caigut ni una gota.
La gran pregunta és: Quan plourà?
Doncs caldrà tenir paciència, molta paciència perquè hi ha dos arguments que no conviden gaire a l’optimisme. Primer, perquè els mapes meteorològics per als pròxims 15 dies no preveuen cap situació de precipitacions. Però és que si ampliem la mirada al proper trimestre, és a dir, de desembre a febrer, els mapes mensuals tampoc mostren mesos plujosos, sinó que plourà el que sol ser normal, no pas més. I, suposant que caigui la pluja habitual d’aquests mesos, tampoc n’hi haurà prou per revertir la situació de sequera.
Tal i com mostren les anomalies de precipitació per als pròxims mesos en els mapes del Meteocat i Copernicus, la situació meteorològica que tindrem serà semblant a la dels darrers mesos: pertorbacions atlàntiques que deixen tota la pluja al vessant atlàntic d’Europa i arriben desgastades a Catalunya.
L’altre argument per no ser gaire optimista és climàtic. L’hivern és la segona estació seca de l’any, darrre de l’estiu. Sota aquesta premissa, climàticament caldrà esperar la pluja de la primavera o, sent optimista, esperar l’arribada d’algun temporal de primera categoria, com ho va ser el Gloria el gener del 2020. Ara bé, la part negativa d’aquest tipus de temporals tan durs són els danys a infraestructures i que posen a prova la resistència de les poblacions a les possibles inundacions en zones urbanes i rurals.
Les grans sequeres s’acaben amb la pluja de la primavera
Si mirem cap enrere i prenem com a referències les sequeres del 2017-2018 i la del 2006-2008, veiem que aquestes sequeres es van acabar amb una primavera plujosa. Però per revertir la situació de sequera actual no només cal el pas de sistemes frontals, sinó que calen pertorbacions mediterrànies que durant setmanes vagin regant tot el país.
La sequera del 2006-2008 es va acabar amb una primavera amb pluges d’entre 400 i 600 mm al Pirineu.
I pel que fa a la sequera del 2016-2018, amb una primavera que va deixar entre 500 i 700 mm al Pirineu.
Caldrà, doncs, esperar una primavera que ens porti pluges abundants i generals arreu del país per revertir aquesta sequera i, de retruc, rebaixar el risc d’incendis forestals als nostres boscos.
